L’Audiència Nacional declara nul·la una pràctica empresarial que exigeix la convivència o la condició de cuidador principal respecte del cònjuge, la parella de fet i els parents fins al segon grau de consanguinitat o afinitat, incloent-hi el familiar consanguini de la parella de fet.

Les representacions sindicals de l’empresa interposen davant la Sala Social de l’Audiència Nacional una demanda d’impugnació contra la pràctica empresarial que imposa requisits addicionals per gaudir dels permisos per accident o malaltia greus, hospitalització o intervenció quirúrgica, d’acord amb l’article 37.3.b de l’Estatut dels Treballadors.

La qüestió que cal resoldre consisteix a determinar si és conforme a dret la pràctica empresarial d’exigir, en tots els casos, que s’acrediti la convivència entre la persona que dona lloc al permís i la persona que el sol·licita o, si escau, que aquesta acrediti la seva condició de cuidadora personal, a més de la concurrència del fet causant del permís.

Si s’atén a una interpretació literal del que estableixen l’Estatut dels Treballadors i el conveni col·lectiu aplicable, que ho reprodueix exactament, no es pot afirmar que hi hagi una obligació de convivència respecte del cònjuge, la parella de fet o els parents.

Aquesta obligació només existeix quan es tracta d’una persona diferent de les anteriors, que convisqui al mateix domicili amb la persona sol·licitant i que necessiti que aquesta en tingui cura efectiva.

D’altra banda, si s’adopta una interpretació històrica i finalista, en la redacció anterior a la modificació introduïda pel Reial decret llei 5/2023 no s’exigia la convivència amb la persona que donava lloc al permís. Fins i tot es preveia la possibilitat que la persona treballadora i la persona causant del permís residissin en localitats diferents.

Posteriorment, tant l’avantprojecte com el projecte definitiu i l’exposició de motius del Reial decret llei 5/2023 parlen d’ampliar el dret a altres persones —la parella de fet, les persones vinculades a aquesta i terceres persones convivents—, i no pas de limitar-lo únicament a les persones que conviuen al mateix domicili. Tampoc no es desprèn aquesta intenció de la directiva que transposa el reial decret llei esmentat (Directiva (UE) 2019/1158).

A més, els permisos vinculats a la cura de familiars i persones convivents són exercits majoritàriament per dones. Per aquest motiu, qualsevol dubte interpretatiu que pugui sorgir s’ha de resoldre mitjançant una anàlisi amb perspectiva de gènere.

Per tant, es declara nul·la la pràctica empresarial que es fonamenta en una interpretació que exigeix la convivència o la condició de cuidador principal respecte del cònjuge, la parella de fet i els parents fins al segon grau de consanguinitat o afinitat.

En aquests casos, no és possible afegir cap requisit addicional diferent del vincle de parentiu i de l’acreditació del fet causant del permís.