Prescripció de deutes entre empreses: quan pot prescriure una factura als tres anys

Una empresa emet una factura, el client no paga i passen els anys sense reclamar. En molts casos, l’empresari pensa que encara disposa de temps suficient per acudir als tribunals. No obstant això, no sempre és així.

Una sentència recent del Tribunal Suprem ha recordat que el termini per reclamar un deute entre empreses no és sempre el mateix. En determinats casos, l’acció per reclamar el preu de mercaderies venudes entre empresaris de diferent sector pot prescriure als tres anys, d’acord amb l’article 1967.4 del Codi Civil.

La qüestió és especialment important per a societats, autònoms, proveïdors, instal·ladors i distribuïdors que treballen habitualment amb factures pendents de cobrament. Una factura impagada no es pot deixar indefinidament sense reclamar, perquè el pas del temps pot fer perdre la possibilitat d’exigir judicialment el pagament.

Quan prescriu un deute entre empreses?

No existeix una única resposta. El termini per reclamar una factura impagada depèn del tipus de deute, de la relació entre les parts i de la norma aplicable.

Amb caràcter general, l’article 1964.2 del Codi Civil estableix que les accions personals que no tinguin termini especial prescriuen als cinc anys des que es pot exigir el compliment de l’obligació.

Ara bé, aquesta regla general no s’aplica automàticament a tots els deutes entre empreses. Si existeix una norma especial per a un supòsit concret, es pot aplicar un termini diferent.

Això és el que succeeix amb determinades reclamacions de factures entre empresaris, en què pot entrar en joc l’article 1967.4 del Codi Civil.

El termini de tres anys de l’article 1967.4 del Codi Civil

L’article 1967.4 del Codi Civil estableix un termini de tres anys per reclamar als mercaders el preu dels gèneres venuts a altres que no ho siguin o que, sent-ho, es dediquin a diferent tràfic o activitat.

Dit de manera senzilla: quan una empresa ven béns a una altra empresa que es dedica a una activitat econòmica diferent, la reclamació del preu pot estar sotmesa a un termini de tres anys.

Això pot afectar, per exemple, proveïdors de materials, empreses instal·ladores, distribuïdors, fabricants o empreses de manteniment que subministren béns a societats d’un altre sector.

La clau no és únicament que ambdues parts siguin empreses, sinó la naturalesa de l’operació i l’activitat econòmica que desenvolupa cadascuna.

Per què el Tribunal Suprem no va aplicar el termini general?

La STS 756/2026, de 19 de maig de 2026 (ECLI:ES:TS:2026:2192), va analitzar un cas en què es reclamaven prop de 30.000 euros per unes factures emeses l’any 2005, derivades de la venda i instal·lació d’aparells d’aire condicionat. La reclamació judicial es va presentar el 2019.

L’Audiència Provincial havia considerat aplicable l’antic termini general de 15 anys previst a l’article 1964 del Codi Civil, vigent quan es va celebrar el contracte. No obstant això, el Tribunal Suprem va corregir aquest criteri i va entendre que s’havia d’aplicar el termini especial de tres anys de l’article 1967.4 del Codi Civil:

“La literalitat del precepte no permet interpretar que no resulti d’aplicació als empresaris que es dediquin a diferent tràfic, encara que destinin els objectes comprats a un ús o consum empresarial. (…) Per això, el precepte aplicable al cas és l’art. 1967.4 CC, i l’acció estava prescrita en la data d’interposició de la demanda, per la qual cosa no és correcta la decisió de l’Audiència Provincial que va entendre aplicable l’art. 1964 CC i no va apreciar la prescripció de l’acció.”

La raó és clara: quan un cas encaixa en una norma especial, no s’ha d’acudir directament a la norma general. Per tant, no n’hi ha prou amb afirmar que es tracta d’un deute entre empreses per aplicar automàticament el termini de cinc anys.

Conseqüències per a empreses i autònoms

Aquesta doctrina té conseqüències pràctiques molt rellevants.

• La primera és que una empresa pot tenir una factura correcta, un servei prestat i un deute real, però perdre la possibilitat de reclamar si deixa passar el termini legal.
• La segona és que resulta imprescindible controlar les dates: emissió de la factura, venciment, reclamacions realitzades i possibles reconeixements de deute.
• La tercera és que convé interrompre la prescripció quan sigui necessari. L’article 1973 del Codi Civil estableix que la prescripció s’interromp per l’exercici de l’acció davant dels tribunals, per reclamació extrajudicial del creditor o per qualsevol acte de reconeixement del deute per part del deutor.

Per això, en molts casos pot ser recomanable enviar una reclamació extrajudicial o un burofax abans d’acudir a judici. Això sí, la reclamació ha d’estar ben plantejada i poder-se acreditar correctament.

Conclusió

En conclusió, si la seva empresa té factures impagades o ha rebut una reclamació per un deute antic, és recomanable revisar al més aviat possible els terminis i la documentació. El nostre despatx pot estudiar la viabilitat de la reclamació, analitzar si el deute està prescrit i valorar la millor estratègia legal.