
La incapacitat temporal per contingències comunes no pot impedir cobrar la prima per objectius
El Tribunal Suprem, en la Sentència núm. 159/2026, de 12 de febrer, fixa un criteri d’especial transcendència pràctica sobre com s’ha de tractar la incapacitat temporal derivada de contingències comunes en els sistemes de retribució variable de les empreses. La Sala analitza la validesa d’una clàusula convencional que preveia dues conseqüències durant els períodes d’incapacitat temporal per malaltia comuna:
- Reduir proporcionalment la prima anual.
- No computar aquests períodes per assolir el mínim de tres mesos de permanència necessari per generar el dret a cobrar la prima.
Què avala el Tribunal Suprem
Pel que fa a la primera qüestió, el Tribunal Suprem considera ajustada a dret la regla que permet calcular la prima de manera proporcional segons el temps efectivament treballat. Això significa que les absències per incapacitat temporal derivades de malaltia comuna no s’han de computar com a temps de treball efectiu a l’hora de determinar la quantia de la prima.
Segons la Sala, aquesta diferència de tracte no és il·lícita ni discriminatòria, perquè durant aquests períodes hi ha una suspensió del contracte de treball i, per tant, no hi ha prestació efectiva de serveis.
El Tribunal també entén que hi ha una justificació objectiva per donar un tractament diferent a les contingències professionals, a la maternitat, al naixement i cura del menor i a altres supòsits especialment protegits.
Què anul·la el Tribunal Suprem
Pel que fa a la segona qüestió, la conclusió és la contrària. El Suprem declara nul·la la clàusula convencional només en allò que impedeix computar els períodes d’incapacitat temporal per contingències comunes per assolir el període mínim de permanència de tres mesos exigit per accedir a la prima.
El Tribunal diferencia clarament entre dues situacions:
- Una cosa és ajustar proporcionalment la quantia de la prima al temps real de prestació de serveis.
- Una altra, qualitativament diferent, és fer que la baixa mèdica impedeixi accedir al dret mateix a percebre la prima.
En aquest segon cas, la malaltia deixa de ser només un element que afecta la quantia i passa a ser un factor excloent del naixement del dret. I és precisament aquesta conseqüència la que la Sala considera jurídicament inadmissible.
Doctrina que fixa la sentència
La doctrina que es desprèn d’aquesta resolució és clara:
Es pot establir una prima per objectius i permanència amb criteris de meritació proporcional vinculats al temps treballat.
Ara bé, no es pot excloure del còmput del període mínim d’accés el temps d’incapacitat temporal per malaltia comuna fins al punt que la persona treballadora no pugui adquirir el dret a percebre la prima.
Impacte pràctic per a les empreses
Aquesta sentència obliga a revisar amb cura els sistemes d’incentius, els bonus variables i els complements vinculats a la permanència i als objectius.


