Des de l’abril de 2025, abans d’interposar una demanda judicial, és obligatori intentar una solució extrajudicial mitjançant els MASC (Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies).

Els MASC són mecanismes per resoldre conflictes sense litigi, ja sigui mitjançant la negociació directa entre les parts o amb l’ajuda d’una tercera persona neutral. L’objectiu és facilitar un acord abans d’activar el procediment judicial i, així, reduir costos i terminis.

Entre els MASC hi trobem la mediació, la conciliació, el dret col·laboratiu, l’oferta vinculant confidencial, l’opinió d’una persona experta independent i la negociació.

La responsabilitat de l’administrador s’articula, principalment, en dues vies. D’una banda, la responsabilitat per danys, que pot sorgir quan l’administrador, mitjançant un acte o una omissió il·lícita, causa un perjudici. En aquests casos, cal acreditar una conducta contrària a la llei o als estatuts, o un incompliment dels deures inherents al càrrec; que aquesta conducta és imputable per dol o culpa, i que existeix un nexe causal amb el dany. D’altra banda, la responsabilitat per deutes socials pot aparèixer quan la societat es troba en causa de dissolució i l’administrador incompleix els deures legals d’actuar dins del termini, promovent la dissolució, la remoció de la causa o, si escau, activant els mecanismes d’insolvència.

Quan una pime o qualsevol persona decideix interposar una demanda —per exemple, contra un administrador per responsabilitat per danys— és imprescindible acreditar adequadament el compliment previ d’un MASC. En aquest nou marc normatiu, els MASC no són només una opció, sinó un requisit de procedibilitat. Això implica que la seva omissió pot comportar la inadmissió de la demanda judicial.

Aquest requisit és plenament aplicable a les accions de responsabilitat contra administradors i obliga a demostrar que s’ha intentat resoldre el conflicte per via extrajudicial abans d’acudir als jutjats civils o mercantils. Els MASC poden culminar en acords sempre que no siguin contraris a la llei, la bona fe o l’ordre públic. En l’àmbit mercantil, això implica que no es poden pactar solucions que vulnerin normes imperatives del dret societari.

Per a moltes pimes, la via més operativa és documentar un intent de negociació de manera senzilla i traçable. En determinades reclamacions contra administradors, la jurisprudència ha considerat complert el requisit d’intent previ amb l’enviament d’un burofax a la societat deutora i al seu administrador, al domicili que constava al contracte, reclamant el pagament i oferint negociar. En aquest sentit, s’ha valorat com a suficient acreditar l’enviament i l’oportunitat d’accés al contingut, fins i tot quan no s’ha produït el lliurament efectiu després de diversos intents infructuosos.

En conclusió, abans de plantejar una acció contra un administrador, una pime ha d’ordenar la seva estratègia en dos eixos clau: identificar correctament si es tracta d’una acció per danys o per deutes, i preparar una activitat negociadora prèvia que sigui traçable i degudament acreditable.