Sóc de la teoria que si els bancs no existissin, caldria inventar-los, que són imprescindibles econòmicament i socialment parlant i que lluny de ser l’origen i causa de tots els mals (d’alguns pot ser sí), reporten força beneficis i avantatges.

No són poques les situacions en les quals els bancs han estat declarats responsables de fets en que directament no han intervingut, culpa directa de tercers, però indirectament de la seva responsabilitat, i en aquest sentit cal recordar, per exemple, quan els bancs van començar a ser condemnats quan els promotors immobiliaris rebien lliuraments a compte dels compradors d’habitatges sense disposar de l’obligada assegurança per garantir la devolució arribat el cas d’aquests imports, ateses les obligacions derivades de la normativa (Ley 57/1968, de 27 de julio, y Disposición Adicional Primera de la Ley 38/1999, de 5 de noviembre de Ordenación de la Edificación, en la redacción dada por la Ley 20/2015, de 14 de julio, de ordenación, supervisión y solvencia de las entidades aseguradoras y reaseguradoras).

En aquest cas, la STS Sala Primera, de lo Civil, 733/2015, de 21 de desembre. Recurs 2470/2012-SP/SENT/834945, fixa com doctrina jurisprudencial la següent:

«En las compraventas de viviendas regidas por la Ley 57/1968 las entidades de crédito que admitan ingresos de los compradores en una cuenta del promotor sin exigir la apertura de una cuenta especial y la correspondiente garantía responderán frente a los compradores por el total de las cantidades anticipadas por los compradores e ingresadas en la cuenta o cuentas que el promotor tenga abiertas en dicha entidad.»

De la mateixa forma que en el cas anterior els Tribunals varen determinar la responsabilitat dels bancs per una negligència u omissió en el control de determinants comptes (culpa “in vigilando”) ara, de forma totalment innovadora, la sentència del Tribunal Suprem nº 1263/2024, de 7 d’octubre, estableix que l’entitat financera en la qual es troben dipositats els diners titularitat d’una persona amb discapacitat ha de respondre davant d’aquesta per l’import que en va disposar el seu representant legal indegudament (pare amb la pàtria potestat prorrogada, a favor de les seves empreses, per a pagar deutes d’aquestes).

Si resumim breument els antecedents del cas, es tracta d’un menor d’edat que va patir un accident de tràfic i va rebre una indemnització força elevada (uns set-cents mil euros); precisament degut a la problemàtica mèdica del menor, el Jutge corresponent va declarar la seva incapacitat (utilitzant el vocabulari previst en aquell moment) i la pròrroga la pàtria potestat dels pares, qui passaren a administrar l’important patrimoni del seu fill.

Els pares, lluny de destinar la indemnització en benefici del fill, varen decidir (en diverses ocasions) destinar els diners de “l’incapaç” a pagar deutes de les seves societats en crisis (on n’eren socis i administrador) amb el mateix banc on estaven dipositats els diners, i que n’era coneixedor de la situació “d’incapacitat” del fill, de l’origen dels diners i de la situació legal dels pares.

Després que els pares s’haguessin arruïnat completament (i el banc va cobrar tot o part dels seus crèdits), ells mateixos, com a representants del seu fill, decidiren demandar al banc considerant que la conducta de l’entitat financera vulnerava l’article 12.5 de la Convenció de Nova York, sobre els drets de les persones amb discapacitat, i l’article 166 del C. Civil Espanyol (Los padres no podrán renunciar a los derechos de que los hijos sean titulares ni enajenar o gravar sus bienes inmuebles, establecimientos mercantiles o industriales, objetos preciosos y valores mobiliarios, salvo el derecho de suscripción preferente de acciones, sino por causas justificadas de utilidad o necesidad y previa la autorización del Juez del domicilio, con audiencia del Ministerio Fiscal…). Cal dir que els fets analitzats eren anteriors a la reforma per obra de la Llei 8/2021.

Era una reclamació totalment inèdita, que va ser desestimada en primera instància i en la posterior apel·lació, on van considerar que no existia responsabilitat del banc, tot això sense perjudici de la responsabilitat i reclamació contra els progenitors negligents o deslleials.

Cal aclarir que determinades conductes d’aquests “administradors” NO precisen autorització judicial, com és el cas per poder disposar de comptes bancaris, motiu pel qual el pare-administrador podia disposar dels cèntims “lliurement” (“autoritzat en compte”), i al banc no li calia demanar una justificació formal-judicial d’aquestes disposicions.

La novetat sorgeix quan el Tribunal Suprem estima el recurs de Cassació i exigeix una especial diligència al banc en casos de persones vulnerables per evitar abusos (actes que no resulten en benefici del fill, en aquest cas), establint un especial deure de vigilància, de forma que conclou que cal estimar la reclamació i obligar el banc a retornar l’import de les transferències rebudes.

La sentència no constitueix jurisprudència (en calen dues o més sentències del Tribunal Suprem) i ha aixecat força polseguera, constituint una novetat insòlita que podria ser d’aplicació en casos similars (també de mala administració dels pares respecte del patrimoni de fills menors d’edat) i que caldrà seguir els seus efectes.

Josep Lluís Gómez Gusí
Advocat – Professor de Dret Mercantil UdL