Els advocats han de complir la missió encomanada pels seus clients amb la “màxima diligència”, segons recull l’Estatut General de l’Advocacia. No es tracta que pugui exigir-se’ls una victòria judicial, però sí que actuïn de manera professional a l’hora de defensar els interessos dels seus representats. En cas contrari, s’enfronten a una demanda de responsabilitat per negligència, fins i tot si el perjudici causat no es va produir exclusivament per la seva culpa. En concret, poden arribar a respondre quan, per un error en el repartiment, la demanda interposada expira en acabar en el jutjat equivocat.

Així ho ha establert el Tribunal Suprem en una recent sentència (el text de la qual pot consultar aquí), en la qual condemna a una lletrada a pagar a la seva exclienta 30.578,86 euros més els interessos legals. El motiu: no fer tot el possible per a evitar que la reclamació que aquesta li va encarregar acabarà morint després de recalar en un tribunal que no tenia competència per a resoldre l’assumpte.

Segons la sentència,

l’equivocació del jutjat no eximeix de responsabilitat a l’advocada, a la qual retreu “la més elemental falta de diligència” per la seva passivitat quan va ser informada de la situació. A més, per a l’Alt Tribunal la resposta donada a la seva representada va ser totalment insuficient. Tan sols li va enviar un email en el qual es va limitar a indicar-li: “Et reexpedició sentència de l’audiència per la qual es desestima el recurs. Entenc que fins aquí ha arribat el meu encàrrec professional”. El problema entén els magistrats, hauria requerit, per descomptat, “evidents explicacions i justificacions”, així com informar-lo, si s’escau, de la possibilitat de recurs o posteriors reclamacions.

La demandant va contractar l’advocada perquè li portés la reclamació d’una compensació econòmica i una pensió a la seva exparella, amb la qual tenia una filla en comú. No obstant això, després de l’actuació de la lletrada, l’acció va acabar caducant, amb el consegüent perjudici per a la interessada. En concret, l’assumpte prescrivia el setembre de 2007, un any després “des del cessament de la convivència”, segons estableix la llei catalana d’unions de fet. No obstant això, malgrat que la demanda sí que va entrar en termini (març de 2007), els tràmits posteriors i un error en el repartiment dels documents al jutjat competent van impossibilitar que el cas s’analitzés i va acabar caducant.

La dona va reclamar llavors més de 150.000 euros a la seva advocada, dels quals el jutge li va concedir 30.578,86 euros. En canvi, l’Audiència Provincial (AP) de Barcelona va donar la raó a lletrada i li va eximir de pagar la quantitat perquè va considerar que no podia retreure-se-li les conseqüències d’un error de l’Administració de Justícia. Al contrari, el tribunal català va entendre que, probablement, l’advocada va confiar que els funcionaris sabrien “redreçar el mal fet”.

Finalment,

l’assumpte va acabar en el Tribunal Suprem. La perjudicada va recórrer la decisió de l’AP de Barcelona invocant la jurisprudència que considera com a negligència de l’advocat el “mer oblit” o “descuit” de les seves obligacions (per perdre, per exemple, els terminis per a interposar recurs, deixar prescriure accions, etc.).

L’Alt Tribunal reconeix en la seva resolució que, en tota aquesta successió de contratemps, va ser decisiva l’equivocació del deganat, que va traslladar la demanda a un jutjat de primera instància en comptes d’un de família, competent en l’assumpte. No obstant això, el Suprem responsabilitza a la lletrada perquè, “de manera inexplicable” i “poc comprensible”, no va fer res pel seu client quan des del jutjat de primera instància se li va avisar perquè presentés les seves al·legacions.

Aquesta actitud passiva,

coincideixen els magistrats, és incompatible amb un exercici professional responsable i va provocar un gran perjudici a la seva representada. Així, no s’entén, afirmen, que la lletrada no intentés posar en coneixement del jutjat en el qual va recalar la pretensió del seu client les greus conseqüències que tindria l’arxivament de la causa, “màximament per causes no imputables a la part”. Ni el motiu que no recorregués aquesta decisió, deixant que adquirís fermesa. La lletrada era conscient o “havia de” ser-ho, apunten, que comptava amb el termini d’un any per a la reclamació. No obstant això, aquesta no va activar els mecanismes processals amb els quals comptava per a corregir la situació, conclouen.

Via: Cinco Dias

Per obtenir més informació podeu contactar amb: www.cudos-consultors-com

Tel: 973.450.555 Balaguer

Tel: 973 28 28 18 Lleida

Tel: 973 64 32 32 Vielha

Et pots subscriure al nostre butlletí de notícies.