El TJUE dóna via lliure a reclamacions milionàries pel model 720 de béns a l’estranger.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha fallat contra Espanya per obstruir i entorpir els processos de reclamació patrimonial iniciats pels contribuents contra l’Estat. En concret, el tribunal amb seu a Luxemburg ha tombat part de la Llei 39/2015 i de la Llei 40/2015 de la normativa espanyola sobre responsabilitat patrimonial, que feia pràcticament impossible o excessivament ardu el rescabalament dels contribuents que s’enfrontaven a un aquests processos de reparació.

Les normatives en qüestió van ser redactades l’any 2015 pel llavors ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. En opinió de diversos experts consultats, l’objectiu del text no era altre que impedir mitjançant una amalgama de condicionants i disposicions que l’Estat hagués d’abonar als ciutadans i les empreses afectats per uns impostos il·lícits quantitats ingents de diners.

La llei espanyola que ara tomba Luxemburg exigeix ​​que, per poder reclamar, hi hagi una sentència del TJUE que declari incompatible amb el dret comunitari la norma nacional en qüestió. També, que el reclamant hagi recorregut i hagi obtingut una sentència desestimatòria ferma. El TJUE també anul·la la restricció de les reclamacions a només un any des de la publicació de la sentència i tomba la caducitat de cinc anys des que es produeix el fet causant del dany. Entén, per tant, “que els particulars perjudicats tenen dret a ser rescabalats”.

Amb la seva decisió, el TJUE sosté que els requisits establerts per la legislació espanyola en matèria d’indemnització de danys estan articulats de manera que, a la pràctica, “és pràcticament impossible obtenir la indemnització patrimonial”, afegeix Ibáñez García. “És el que s’entén com a principi d’efectivitat”. Tot i això, Luxemburg no falla contra Espanya pel principi d’equivalència, que estableix que els requisits establerts per la normativa nacional “no poden ser menys favorables que els que s’apliquen a reclamacions semblants de naturalesa interna”, apunta la sentència.

La decisió del tribunal de Luxemburg, explica Alejandro del Campo, advocat i soci de DMS Consulting, és “demoledora” i obre la porta que les indemnitzacions per pagaments que es van produir fa més de cinc anys “puguin tornar a reclamar-se”. En aquest punt, l’advocat, que va portar a la UE les multes fiscals per béns a l’estranger (el conegut model 720 que va tombar també el TJUE al gener), fa una decisió que previsiblement permetrà iniciar processos de noves compensacions. Estima l’impacte a diversos milions d’euros.

La sentència emesa ahir pel Tribunal de Justícia, tombant les traves d’Espanya a les reclamacions de responsabilitat patrimonial de l’Estat legislador per lleis que vulneren el dret comunitari, dóna noves esperances de ser rescabalats als contribuents que van patir el sever règim sancionador associat al model 720 de declaració de béns a l’estranger, que la mateixa Cort va anul·lar al gener per “desproporcionat”.

La Justícia europea va suprimir llavors la imprescriptibilitat de les irregularitats comeses; les sancions del 150% sobre el valor del gravamen eludit en ocultar patrimoni fora d’Espanya, i una àmplia bateria de multes (5.000 euros per dada omesa, incompleta o inexacta, amb un mínim de 10.000 euros, i 100 euros per dada comunicada fora de termini, per un mínim de 1.500 euros) en atemptar contra la lliure circulació de capitals. Aquella fallada ha permès als contribuents amb recursos en marxa anar eludint les multes. Alhora, Hisenda va assumir que haurà de tornar uns 230 milions i va impulsar una reforma precipitada per fixar la prescripció als quatre anys (10 en delictes agreujats) i reduir les sancions a 150 euros per incorreccions i 200 per no presentar la declaració. Per a determinats afectats, però, l’única via que quedava era la infructuosa petició de responsabilitat a l’Estat, camí que ara queda clar.

El blindatge que ha tombat aquest dimarts el TJUE parteix de l’any 2014, quan Espanya va rebre dues condemnes en matèria tributària des de Luxemburg per determinades figures impositives i els dissenys a l’hora d’aplicar-les. A un costat es trobava el conegut com a cèntim sanitari, o Impost sobre les Vendes Minoristes de Determinats Hidrocarburs. A l’altre, la discriminació als no residents que havien d’abonar l’impost sobre successions i donacions i que no es podien beneficiar de les bonificacions fixades per cada comunitat autònoma. Aquests dos apartats van ser declarats contraris al dret europeu.

Després d’aquesta primera fallada del TJUE, explica Del Campo, aquelles persones que havien pagat aquests impostos indeguts els últims quatre anys van poder començar a reclamar-los. Tot i això, els que s’havien abonat fa més de quatre exercicis, a més dels que no havien estat impugnats en el termini d’un mes després que Hisenda els hagués liquidat, van quedar prescrits. És aquí quan s’inicia el procediment de responsabilitat patrimonial de l’Estat amb la idea que, “encara que no et pugui demanar allò abonat, sí que et puc reclamar una responsabilitat patrimonial, és a dir, allò pagat indegudament i els seus interessos”. El resultat és que Espanya va haver de tornar molts diners i indemnitzar els particulars afectats.

Amb aquesta allau de procediments de responsabilitat patrimonial, detalla Del Campo, l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro “va convertir la responsabilitat patrimonial en una carrera d’obstacles, amb requisits i condicionants fixats perquè l’Estat pogués escórrer l’embalum”.

Alguns d’aquests requisits, il·lustra Del Campo, establien que perquè els particulars poguessin reclamar responsabilitat pels danys derivats d’una llei hi havia d’haver una sentència del TJUE que declarés que aquesta era contrària al dret de la Unió. Altres requisits eren que únicament eren indemnitzables els danys produïts en el termini dels cinc anys previs a la data de la publicació de la normativa al butlletí comunitari, o que només es disposava d’un any des de la publicació de la sentència per poder recórrer. “Amb tots aquests condicionants molta gent es quedava pel camí”.

Amb la sentència coneguda aquest dimarts, el Tribunal de Justícia declara que Espanya ha incomplert les obligacions que l’incumbeixen en virtut del principi d’efectivitat en adoptar totes aquestes disposicions. Així, el TJUE recalca que no és legal el requisit que, per obtenir una compensació patrimonial, hagi d’existir una sentència del Tribunal de Justícia que hagi declarat el caràcter contrari al dret de la Unió de la norma amb rang de llei aplicada. També carrega contra el requisit que el particular perjudicat hagi obtingut, a qualsevol instància, una sentència ferma desestimatòria d’un recurs contra l’actuació administrativa que va ocasionar el dany.

En paral·lel, el TJUE nega que hi hagi un termini de prescripció d’un any per actuar des de la publicació al Diari Oficial de la Unió Europea de la sentència en qüestió. També rebutja que només siguin “indemnitzables” els danys produïts en els cinc anys anteriors a la data d’aquesta publicació, “tret que la sentència disposi una altra cosa”.

Font: Cinco Días.