El també argentí Julio Cortazar va dir que quan algú deia que se’n va és que ja se n’ha anat però sembla que no sempre és així i que Messi, de moment, no se’n va.

Messi, la interpretació dels contractes i la dita popular "val més un mal acord que un bon judici.

Messi es queda per compromís i per no generar un conflicte social després de vint anys al Barça, encara que no sé si a partir d’ara portarà pintada la paraula “slave” en una de les seves galtes, com el cantant Prince en la seva lluita contra la totpoderosa Warner als anys noranta. A no pocs ens queda el dubte sobre qué deia la famosa clàusula del seu contracte i si el no menys famós burofax enviat per un reputat despatx d’advocats de Barcelona reclamant la seva marxa lliure del club tenia o no fonament, com semblava de les mateixes declaracions televisives del President Josep Maria Bartomeu.

Arran d’aquesta pregunta que ha obert i monopolitzat el noticiari d’arreu del món durant dues setmanes val la pena recordar unes quantes qüestions que cal tenir en compte respecte dels contractes en general.

La primera qüestió a destacar

és l’anomenat principi d’autonomia de la voluntat o de llibertat contractual, que implica que les parts tenen el poder d’autoregular els seus propis interessos. L´individu té, en primer lloc, la plena llibertat per decidir si contacta o no; en segon lloc, les parts tenen (en general, no sempre) llibertat d’elegir el tipus contractual i, finalment, les parts poden donar al contracte el contingut que desitgin (art. 1255 CC Espanyol), si bé cal dir que hi ha nombroses normes imperatives que fixen uns límits buscant afavorir o protegir a la part més feble, particularment quan es tracta de consumidors i usuaris.

La segona qüestió és que en el nostre entorn regeix el principi de “llibertat de pacte” (art. 1.258 CC Espanyol); és a dir, en general no cal una forma determinada i un contracte vàlid perfectament pot ser verbal, encara que caldria prevenir i recomanar que fos per escrit, encara que fos en un tovalló de paper (novament tornem a en Messi).

La tercera és exigir (ja no només recomanar-ho)

que els seus termes fossin clars; com deien els romans: “in claris non fit interpretario”; sense ambigüitats i deixant clara la voluntat de les parts. En aquest cas, si no hi ha dubtes sobre la intenció dels contractants, s’estarà al sentit literal de les clàusules (art. 1.281 CC Espanyol).

Quan no és així i les clàusules del contracte deixen dubtes caldrà interpretar-les i els criteris poden ser diferents segons la naturalesa del contracte concret, si bé els Codis Civils (tant l´Espanyol, que conté la majoria dels criteris interpretatius generals, en el Dret Català o en els Principis de Dret Europeu dels Contractes) estableixen que “…deberá atenderse principalmente a los actos de éstos, coetáneos y posteriores al contrato…” (art. 1282 CC), apel·lant a la bona fe, als actes propis i a la coherència a fi d'”endevinar” quina era la intenció de les parts (declaracions televisives d’en Bertomeu), interpretant-se unes clàusules junt amb les altres, a fi de donar un resultat coherent de conjunt (art. 1.285 CC Espanyol).., sense permetre que les clàusules fosques del contracte afavoreixin a la part que hagués ocasionat aquesta obscuritat (art. 1288 CC Espanyol, “Regla contra proferentem”).

El Codi Civil

parla reiteradament de la recerca de la intenció dels contractants; no interessa quina era la seva voluntat individual, sinó el comú (“spectanda est voluntas”), sobre la qual les parts van coincidir, encara que cada una d’elles, independentment parlant, persegueix finalitats diferents a través del contracte.

Mai un contracte o una clàusula es pot deixar a l´arbitri d’una sola de les parts (art. 1256 CC E), ja que en virtut del principi de la bona fe “en les relacions jurídiques privades s’han d’observar sempre les exigències de la bona fe i de l’honradesa en els tractes” (art. 111-7 CC Catalunya).

A pesar de tot, pot ser que alguna qüestió no fos ni tan sols imaginada per les parts, com podia ser, en aquest cas en què el contracte es firmà uns anys endarrere, l’aparició de la Covid-19 i que això provoqués el retard de les competicions esportives, ja que la clàusula expirava el 10 de juny, una data anterior a la disputa de la final de la Champions -23 d´agost-.

Els assessors d’en Messi

entenien que aquesta situació insospitada permetia que la voluntat del jugador de marxar del club no expirava el 10 de juny, sinó una vegada acabada la lliga i la competició europea, interpretant quina era la voluntat de les parts quan es firmà el contracte i un principi clàssic del dret (que també es remunta al dret Roma però sempre ha tingut vigència i està reconeguda pel Tribunal Suprem) com és el principi “rebus sic stantibus”, que també ha tingut un gran predicament durant el temps de pandèmia.

La situació de pandèmia i l’immediat estat d’alarma han provocat que el Govern espanyol dictes diverses normes que excepcionalment prorrogaven terminis i obligacions de les parts: presentació de comptes anuals en les societats, ajornament del deure de presentar concurs, moratòries en arrendaments, pagament de lloguers, desnonaments d’habitatges, ajornament de determinats deutes bancaris, prorroga en terminis de caducitat i prescripció., però no totes les situacions podien estar previstes en les normes.

L’evocació de la clàusula “rebus sic stantibus”

s´aplica excepcionalment a determinats contactes (bilaterals i de “tracte successiu”) quan durant el termini contractual s´hagin produït circumstàncies insospitades que hagin trencat de forma important l´equilibri entre les parts quan es compleixi el requisit de “alteración de las circunstancias entre el momento de la perfección del contrato y el de consumación, desproporción exorbitante entre las prestaciones de las partes, que ha de haberse producido por un riesgo imprevisible y la subsidiaridad por no caber otro remedio” (Sentencia TS 243/2012).

I sembla que aquest era el fonament del tardà burofax d’en Messi; es va sobrepassar el dia 10 pel fet que no havia finalitzat la competició, situació insospitada en els anys anteriors i que justificava aquesta resposta, aparentment tardana, però que no sembla que tingues sentit ni que fos la intenció de les parts abans que finalitzessin les competicions i en el marc d’una situació excepcional.

En tot cas sembla que tot ha acabat bé (¿?), amistosament (¿?) i que “colorin colorado, este cuento se ha acabado” (¿?).

Josep Lluis Gomez
Advocat de Cudós Consultors
Advocat. Especialitzat en dret mercantil i civil.

Prof. Dret Mercantil UDL

Per obtenir més informació podeu contactar amb: www.cudos-consultors-com

Tel: 973.450.555 Balaguer
Tel: 973 28 28 18 Lleida
Tel: 973 64 32 32 Vielha

Et pots subscriure al nostre butlletí de notícies.