A la pregunta de per què constituïm una societat mercantil (anònima o limitada) les respostes més comunes poden ser diverses i a la vegada convergents: la necessitat imposada per l’activitat que es vol emprendre, tractar-se d’un mecanisme útil per aconseguir subvencions, capitalitzar l’atur o algun altre propòsit, per la seva fiscalitat envers les persones físiques o per limitar-ne la responsabilitat dels socis integrants, entre altres.

A pesar de la seva pròpia denominació, “societat de responsabilitat limitada” (que comprèn també a les SA), i que certament la responsabilitat dels socis, estrictament com a tals, es limita a la certesa de l’aportació del capital o dels béns a què s’han compromès i que a la vegada suposaran el seu percentatge en l’empresa i la seva participació en els seus drets tant polítics (dret de vot), com econòmics (participació en els guanys, principalment), el cert és que en determinades situacions la responsabilitat de la societat s’estén a altres persones: els seus administradors.

És cert que,

generalment, el càrrec d’administrador/s pot recaure en una persona que no sigui sòcia de la societat (art. 212.2 LSC -Ley de Sociedades de Capital-), però el cert és que habitualment (principalment en les PYMES) són els socis en qui recau la funció i que pot ser que “l’ona expansiva” de la responsabilitat de la societat pot acabar per engolir-los també a ells.

Per establir un símil que tots podem entendre, l’administrador és el conductor d’un cotxe, i per tant el possible responsable d’un accident, sigui o no el propietari del vehicle.

Deixant de banda supòsits de responsabilitat penal,

que hi són, pot ser el supòsit que més aviat ens vingui al cap sigui el de les derivacions de responsabilitat que les administracions públiques (fonamentalment Hacienda i Seguridad Social) poden fer davant de l’incompliment de determinades obligacions, que tenen el seu règim legal específic, però no són els únics casos, destacant-ne tres dintre de l’àmbit mercantil:

• La prova de dolo, culpa o negligència que comporti un dany, existint relació de causalitat entre ambdós, prevista en els arts. 236 i següents de la LSC.

• Els supòsits de responsabilitat objectiva i solidària dels administradors (no fa falta dolo, culpa o negligència) quan, complint-se determinades condicions (causa de dissolució) la societat no es dissolgui o prengui determinades decisions en el termini que fixi la llei, els administradors seran responsables dels deutes nascuts amb posterioritat a la causa de dissolució (art. 367 LSC).

• Les responsabilitats que li poden ser exigides en cas de Concurs de Creditors, quan el concurs sigui qualificat de culpable en cas de “culpa greu”.

La pregunta que ens cal fer immediatament és quines són les “causes de dissolució” tan letals i que convé evitar, trobant-les a l’article 363 de la LCC:

a) Por el cese en el ejercicio de la actividad o actividades que constituyan el objeto social. En particular, se entenderá que se ha producido el cese tras un período de inactividad superior a un año.

b) Por la conclusión de la empresa que constituya su objeto.

c) Por la imposibilidad manifiesta de conseguir el fin social.

e) Por pérdidas que dejen reducido el patrimonio neto a una cantidad inferior a la mitad del capital social, a no ser que éste se aumente o se reduzca en la medida suficiente, y siempre que no sea procedente solicitar la declaración de concurso…

En qualsevol dels casos anteriors els administradors poden fer front a la reclamació de la societat, dels socis o de tercers (principalment creditors) que es creguin en el dret de fer-ho, i per evitar-ho el primer consell que es pot donar és que cal controlar la societat, sense que sigui vàlida l’excusa de l’administrador que “no ho sabia” o que havia delegat en altres persones, ja que s´exigeix de l’administrador un elevat grau de diligència i de control (art. 225 LSC).

La diferència entre les dues responsabilitats esmentades és que,

mentre la responsabilitat objectiva és la que més comunament prospera (pel motiu “e)” dels esmentats, per pèrdues que deixin reduït el patrimoni net a una quantitat inferior a la meitat del capital social…) té uns efectes limitats als deutes posteriors a l’esdeveniment que la provoca, la responsabilitat per dol, culpa o negligència és per qualsevol mena d’obligació en el temps, però difícilment prospera.

Arribat aquest moment convé fer algunes advertències de caràcter pràctic que possiblement són d’interès del lector d’aquest article que hagi arribat fins aquí:

• El fet que un administrador hagi contractat un producte o un servei sabedor que no té diners (o que possiblement no en tindrà) per pagar no suposa automàticament la responsabilitat per dol, culpa o negligència (deixo de banda supòsits penals com l’anomenat “timó del Nazareno”).

• Tampoc suposa automàticament un cas de responsabilitat el tancament de l’empresa deixant sense cobrar nombrosos creditors i no haver instat el corresponent Concurs de Creditors, sense perjudici de les causes de culpabilitat del Concurs que preveu la Ley Concursal o la interpretació que es faci de la ST del Tribunal Supremo, Pleno, de data 13-07-16 que sembla ser més exigent (criteri que no comparteix la nostra Audiència Provincial de Lleida).

• Determinar el moment que es produeixen les pèrdues que deixin reduït el patrimoni net a una quantitat inferior a la meitat del capital social, no és una cosa fàcil, ja que en molts casos els comptes de la societat no reflecteixen la seva “imatge fidel”.

• La falta de presentació dels comptes anuals no implica un supòsit de responsabilitat, sense perjudici que pugui suposar un indici.

• Els administradors responen dels deutes de la societat durant el seu mandat, però no de les anteriors al seu nomenament o les posteriors al seu cessament (ST TS 08-11-2019), criteri que ha suposat un cert grau de tranquil·litat pels “valents” que decideixin assumir la responsabilitat de l’administració d’una empresa en crisis.

• Finalment, entre les moltes novetats i excepcions que ha comportat la COVID-19, cal destacar-ne dos que afecten plenament de forma temporal el que hem exposat:

• L’article 13 de la Ley 3/2020, de 18 de septembre, de “medidas procesales y organizativas para hacer frente al COVID-19 (“Ley 3/2020”), estableix que als efectes determinar si una societat està o no en causa de dissolució no en prendran en consideració les pèrdues de l’exercici 2020, i i afegeix que si en el resultat de l’exercici 2021 s’aprecien pèrdues que deixen reduït el patrimoni net a una quantitat inferior a la meitat del capital social, els administradors tindran el deure de convocar, en el termini de dos mesos des del tancament de l’exercici, la celebració de junta general per a procedir a la dissolució de la societat, a no ser que s’augmenti o redueixi el capital en mesura suficient.
• El Real Decreto-ley 5/2021, de 12 de marsç, de “medidas extraordinarias de apoyo a la solvencia empresarial en respuesta a la pandemia del COVID-19” amplia fins al 31 de desembre de 2021 inclusiva la suspensió del deure de sol·licitar la declaració del concurs de creditors. A partir d’aquesta data s’iniciarà el còmput del termini legal de dos mesos per a sol·licitar la declaració de concurs.

Esperant l’interès i la benevolència dels lectors, quedem a la seva disposició per ajudar-los en la seva bona marxa empresarial.

Josep Lluis Gómez i Gusi

Advocat – Prof. Dret Mercantil UDL

Per obtenir més informació podeu contactar amb: www.cudos-consultors-com

Tel: 973.450.555 Balaguer

Tel: 973 28 28 18 Lleida

Tel: 973 64 32 32 Vielha

Et pots subscriure al nostre butlletí de notícies.