El TS considera que l’hospitalització que dona dret al permís requereix internament del malalt al centre sanitari amb submissió a el règim de vida de la institució, a diferència del supòsit de la intervenció que no requereix de tal ingrés, sinó únicament repòs en el propi domicili . Admetre el contrari, equivaldria a generar un permís cada vegada que un centre hospitalari dispensi una atenció mèdica.

El conveni col·lectiu de Correus estableix respecte del permís retribuïts per causes familiars, que el personal de l’empresa, prèvia justificació adequada, té dret a un permís retribuït de 2 dies hàbils en cas d’hospitalització o intervenció quirúrgica sense hospitalització que precisi repòs domiciliari d’un familiar fins al segon grau de consanguinitat o afinitat. Un dels sindicats interposa demanda de conflicte col·lectiu davant la sala del Social de l’AN sol·licitant que s’interpreti que el permís per hospitalització no requereix que el familiar malalt romangui a l’almenys una nit ingressat. L’AN desestima la demanda i una part de la representació sindical s’interposa recurs de cassació davant del TS.
La qüestió debatuda consisteix a determinar quin tipus d’hospitalització que dóna dret als treballadors a obtenir dos dies hàbils de permís quan tal hospitalització es produeix respecte d’un familiar fins al segon grau de consanguinitat o afinitat.

El TS,

en la seva sentència de 15 de juliol de 2020, assenyala que el terme «hospitalització» que utilitza el Conveni és el mateix que l’empleat per l’art. 34.3 ET. Tant el conveni com l’ET reconeixen el dret del treballador a dos dies de permís retribuït (naturals en l’ET i hàbils en la redacció del conveni) quan un familiar fins al segon grau de consanguinitat o afinitat és hospitalitzat i en tots dos casos, aplicant els diferents criteris d’interpretació, entén que per hospitalització s’ha d’entendre l’ingrés del malalt en un centre sanitari (clínica o hospital) perquè pugui rebre el tractament adequat a la seva malaltia. Afegeix que, tot i que actualment els hospitals poden prestar i presten assistència sanitària de formes diferents, de manera que no totes elles exigeixen de l’ingrés del malalt al centre hospitalari.

No obstant això, el terme hospitalització implica l’internament del ‘pacient en l’establiment sanitari amb submissió del malalt a el règim de vida de la institució en la qual roman internat i, de cap manera, comprèn els diferents tractaments i atencions que presten que no requereixen de tal internament.

A més,

tant la Llei com el conveni, s’han previst el permís per intervenció quirúrgica que, sense precisar hospitalització, requereixi repòs domiciliari. D’aquesta manera, es deixa més clar encara que l’hospitalització requereix internament del malalt al centre sanitari per estar ingressat un determinat temps, a diferència del supòsit de la intervenció que no requereix de tal ingrés, sinó únicament repòs en el propi domicili.

Admetre els contrari equivaldria a generar un permís cada vegada que un centre hospitalari dispensi una atenció mèdica el que no només seria absurd sinó que aniria contra la lògica dels propis preceptes que s’analitzen que, al marge de l’hospitalització, únicament consideren causant del permís una concreta i específica atenció hospitalària: la intervenció quirúrgica que no requereixi ingrés hospitalari, però sí repòs domiciliari.

Es formula vot particular, en què interpretant el conveni col·lectiu en atenció al seu esperit i finalitat de la norma i a la literalitat de les paraules entén que el recurs de cassació devia ser estimat. La magistrada discrepant considera que, al contrari del que indica el parer majoritari de la sala, si el pacient rep l’alta abans d’esgotar-el permís obtingut pel familiar, aquest quedaria esgotat automàticament.

Via: ADN Social

Per obtenir més informació podeu contactar amb: www.cudos-consultors-com

Tel: 973.450.555 Balaguer
Tel: 973 28 28 18 Lleida
Tel: 973 64 32 32 Vielha

Et pots subscriure al nostre butlletí de notícies.