La sentència recorda que l’objecte de l’IRPF és gravar la renda dels contribuents, entenent per tal la totalitat dels seus rendiments, guanys i pèrdues patrimonials i imputacions de renda.

En una sentència dictada per Sala Contenciosa del Tribunal Suprem el 12 de desembre passat, l’Alt Tribunal fa un gir de 180 graus en la seva doctrina sobre la tributació dels interessos de demora abonats per l’Agència Tributària en efectuar una devolució d’ingressos indeguts.

Segons la doctrina fins ara establerta pel Suprem, sentència del 3 de desembre del 2020, aquests interessos de demora no estan subjectes a IRPF. Tot i això, el recent pronunciament d’aquest tribunal assenyala que “els interessos de demora abonats per l’Agència Tributària en efectuar una devolució d’ingressos indeguts estan subjectes i no exempts de l’impost sobre la renda, constituint un guany patrimonial que constitueix renda general”.

Aquesta sentència resol un recurs de cassació interposat per una família que, després de percebre gairebé 313.000 euros d?interessos de demora, va ser requerida per l?Agència Tributària perquè procedís a la regularització del pagament de l?IRPF per aquests ingressos. Aquesta família va recórrer a diverses instàncies i en tots els casos van veure com els recursos eren desestimats.

Els demandants van interposar recurs de reposició davant el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Catalunya, la Sala del Contenciós Administratiu del qual el va desestimar amb l’argument següent: «De la normativa esmentada es desprèn que l’objecte de l’IRPF és gravar la renda dels contribuents, entenent per tal la totalitat dels seus rendiments, guanys i pèrdues patrimonials i imputacions de renda. La qual cosa ens porta a concloure, d’entrada, que qualsevol tipus de renda obtinguda està sotmesa a l’impost tret que la mateixa llei en declari expressament l’exempció o per delimitació negativa la no subjecció”.

Segons el TSJ de Catalunya, “els interessos de demora han de tributar com a guanys patrimonials, així que comporten una incorporació de diners al patrimoni del consultant, -no qualificable com a rendiments- que dóna lloc a l’existència d’un guany patrimonial, tal com disposa l’article 33.1 de la Llei 35/2006 de l’impost sobre la renda de les persones físiques”. Segons aquest tribunal, aquest guany patrimonial no està emparat “per cap dels supòsits d’exempció establerts legalment i que, en no procedir d’una transmissió, s’ha de quantificar a l’import percebut per aquest concepte. Així resulta del que disposa l’article 34.1, b) de la mateixa llei, on es determina que «l’import dels guanys o les pèrdues patrimonials serà en els altres supòsits (diferents del de transmissió), el valor de mercat dels elements patrimonials o parts proporcionals si escau».

Els demandants van presentar recurs de cassació davant el Suprem, la Sala del Contenciós del qual comença analitzant la sentència STS 1651/2020 de 3 de desembre de 2020. En aquesta sentència s’afirma que “no té sentit negar el caràcter deduïble dels interessos suportats pel contribuent, i entendre com a subjectes i no exempts els interessos annexos a la devolució dingressos indeguts. Si com admet la recurrent seguint la jurisprudència d’aquesta Sala, els interessos de demora tenen una finalitat compensatòria, si els considera subjectes aquesta finalitat quedaria frustrada, almenys parcialment”.

Tenint aquests elements en compte, l’esmentada sentència va establir que “els interessos de demora abonats per l’Agència Tributària en efectuar una devolució d’ingressos indeguts no estan subjectes a l’IRPF”. Ara, la Sala, després de recordar que aquesta sentència no es va adoptar per unanimitat, explica que “un nou examen de la problemàtica que ens ocupa condueix a aquesta Sala a canviar, expressament, de criteri”.

En la seva argumentació de la decisió, la Sala Contenciosa realitza una sèrie de consideracions generals sobre els interessos de demora. En el cas dels abonats per l’Administració Tributària, que són motiu del recurs de cassació, “tenen caràcter indemnitzatori, ja que tenen per objecte rescabalar el creditor (en aquest cas, els contribuents) pels danys i perjudicis derivats d’haver hagut de fer un ingrés que els tribunals han declarat indegut”.

Segons el tribunal, “aquests interessos, d’acord amb el que disposa l’article 33.1 LIRPFF, tenen la consideració de guanys patrimonials. Són indemnitzacions que se satisfan per danys sobre drets de contingut econòmic, dels quals hi ha altres manifestacions com és el cas dels interessos que es perceben com a conseqüència en el retard de l’abonament del preu just d’una expropiació”. En aquest sentit, afirma que “no creiem que la solució hagi de ser diferent per al supòsit que ara importa, per més que la mateixa Administració Tributària sigui causant de la lesió dels drets econòmics del contribuent”.

Seguint amb aquest argument, el Suprem afegeix que la norma general relativa a l’import dels guanys o pèrdues patrimonials està continguda a l’article 34.1 de la Llei de l’IRPF, en què es determina “l’import dels guanys o pèrdues patrimonials serà als altres supòsits (diferents del de transmissió), el valor de mercat dels elements patrimonials o parts proporcionals, si escau».
En aquest cas, però, el Suprem entén que la regla aplicable és la prevista a la lletra l) de l’apartat 1 de l’article 37, que estableix que quan l’alteració en el valor del patrimoni procedeixi de “les incorporacions de béns o drets que no derivin d’una transmissió, es computarà com a guany patrimonial el valor de mercat d’aquells”.

Partint d’aquesta anàlisi, la sentència del TSJ recorreguda, i la tesi de la qual abraça el Suprem, considera que procedia integrar a la base imposable de l’estalvi de l’exercici 2009 el 100% dels interessos de demora derivats de l’anul·lació de les actes i sancions, i declara que els interessos de demora analitzats sí que constitueixen guanys patrimonials.

Segons recorda el Suprem, la sentència d’instància mateixa estima que l’objecte de l’IRPF és gravar la renda dels contribuents, entenent per tal la totalitat dels seus rendiments, guanys i pèrdues patrimonials i imputacions de renda. Això significa que qualsevol tipus de renda obtinguda està sotmesa a l’impost llevat que la mateixa llei en declari expressament l’exempció o per delimitació negativa la no subjecció.

Segons l’anàlisi realitzada per l’Alt Tribunal, desestima el recurs de cassació i fixa com a doctrina en relació amb la qüestió amb interès casacional que “els interessos de demora abonats per l’Agència Tributària en efectuar una devolució d’ingressos indeguts estan subjectes i no exempts de l’impost sobre la renda, constituint un guany patrimonial que constitueix renda general, de conformitat amb el que disposa l’article 46, b) LIRPF, interpretat a sensu contrari».

Vot particular
La sentència ha comptat amb el vot particular del magistrat Francisco José Navarro Sanchís, que basa aquest en tres raons. La primera, “que trenca amb una jurisprudència precedent, força recent, actitud que obeeix a un fenomen que no és il·lícit, però que ha de ser administrat amb plena prudència i molt de tacte, ja que està en joc el principi de seguretat jurídica” .

En segon terme, i en relació amb l’anterior, “que la sentència de què discrepo, que ara conclou amb decisió oposada al que manifestem, al seu dia, per molt àmplia majoria, a la número 1651/2020 malgrat estar àmpliament motivada, no ho està de manera específica quan es tracta d’explicar, en nom de la seguretat jurídica, en què o per què va errar jurídicament la sentència esmentada que justifiqui una separació diametral de la seva doctrina i la seva substitució per l’ara creada”.

Finalment, argumenta raons de fons perquè considera que els interessos de demora percebuts com a conseqüència d’una sentència judicial anul·latòria d’un acte de l’Administració no són un guany patrimonial en el sentit de l’article 33.1 de la Llei 35/2006, de 28 de desembre. novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni”.

Font: ECONOMIST & JURIST