Els grans patrimonis, objectiu d’Hisenda
200 funcionaris seran els encarregats de vigilar als grans patrimonis aquest any quan operi a ple rendiment la nova
unitat de control de grans patrimonis que llançarà l’Agència Tributària. Segons el director de l’organisme, Jesús Gascón,
s’encarregaran de centralitzar el control de les grans fortunes i el seu àmbit estès, així com el seu entorn societari sota
la idea que aquest tipus de contribuents gaudeixen d’eines i arquitectures molt més complexes que la resta.
El secretari de EFPA España i soci director del despatx LINKServices ETL Global, Joan Pons, reconeix que en aquest
tipus de clients “el frau és més factible, atès que disposen de més mitjans per a aconseguir-lo” en teoria, però que en la
pràctica és molt difícil: “Centrar-ho en un col·lectiu que ja està molt controlat i que no en pocs casos pot suposar absència
de tributació, per exemple en les comunitats que no es pagui l’impost de patrimoni, desvia els recursos que necessita
Hisenda per a atacar les borses de frau de l’economia submergida”.
Carlos Romero, coordinador de la secció d’IRPF de l’Associació Espanyola d’Assessors Fiscals (AEDAF), explica que aquesta
iniciativa està en línia amb les directrius “marcades per l’OCDE sobre les actuacions que han d’implantar-se per a reduir les
bosses de frau fiscal”. Encara que la AEDAF reitera que aquestes mesures els semblen positives, “esperen que no es vulnerin
els drets i garanties dels contribuents ni es prenguin mesures que puguin tenir connotacions confiscatòries”. També Adolfo
Jiménez, president de Asefiget (l’Associació Espanyola d’Assessors Fiscals i Gestors Tributaris), creuen que es tracta d’un pas
més en la lluita contra el frau.
Aquest control de l’Agència Tributària
Se centrarà fonamentalment en els béns i drets que els grans patrimonis tinguin a l’estranger, s’estendrà també el control a les
socimis i, finalment, a l’impost sobre el patrimoni. Romero explica que “els principals objectius són tenir fiscalitzats a aquells
contribuents amb rendes i patrimoni molt elevats”. En l’argot de l’OCDE es coneixen com a ultra high income individuals. I la
finalitat és posar nom i cognoms a aquells contribuents els patrimonis dels quals i rendes siguin considerats, respecte d’un llindar
que encara no s’ha definit, com molt elevats.
Pons reitera que el fet de ser un gran patrimoni no té per què implicar ser un potencial defraudador. Per a Pons, la globalització
i la digitalització permeten obrir comptes en qualsevol país de l’eurozona amb un simple clic del mòbil. Sobre aquest tema, Espanya,
en particular, i l’eurozona, en general, han anat signant acords d’intercanvi d’informació amb altres zones que podrien generar
certes susceptibilitats. De fet, en 2014, es va signar un acord multilateral, al qual es va unir també Espanya.
Entre els 54 països
I jurisdiccions que es van comprometre a intercanviar informació des de 2017, a més de la pràctica totalitat dels països de la UE,
çes troben altres estats com l’Argentina, Barbados, Colòmbia, Corea, l’Índia, Islàndia, Maurici, Mèxic, San Marino, Seychelles,
Sud-àfrica, Trinitat i Tobago, Illes Fèroe, etc., molts d’ells considerats fins ara com a paradisos fiscals. I en 2018, es va afegir Suïssa.
Alejandro del Camp, assessor fiscal de DMS Consulting, assenyala que el que ha canviat és que els Estats ja no han de preguntar,
sinó que es produeixen intercanvis automàtics d’informació.
Sobre aquest tema, Luis de l’Amo, secretari tècnic del REAF del Consell de General d’Economistes, reitera que abans aquesta
informació havia de passar per un requeriment judicial i, que ara, amb els processos automàtics “és molt més difícil defraudar”.
Pons recorda que “des de 2012, qualsevol contribuent que tingui a l’estranger, a 31 de desembre de l’any, un valor superior a
50.000 euros en comptes, valors i immobles ha d’emplenar la declaració 720 el mes de març de l’any següent”. Però això no
queda així, s’haurà de presentar en els exercicis posteriors quan s’hagi incrementat en 20.000 euros en els exercicis posteriors.
De la mateixa opinió és Romero:
“Tenir comptes o negocis a l’estranger no suposa que s’hagi eludit el pagament d’impostos en
el territori nacional, ni que aquests estiguin ocults als ulls d’Hisenda. En conseqüència, encara que moltes de les grans fortunes
espanyoles tinguin o hagin tingut negocis o inversions fora de les nostres fronteres, no han d’equiparar-se amb la comissió de
cap infracció tributària, perquè en la majoria de casos no és així”. Del Camp recorda que l’obligació de declarar existeix quan se
superin els 50.000 euros, encara que estigui dividida entre diverses persones. I assenyala que a partir d’ara en la Declaració de la
Renda hi haurà advertiments perquè incorporin aquestes dades. En cas de no rendir comptes correctament, Pons adverteix de les
dures sancions a les quals s’enfrontaria el contribuent, que poden arribar a ser excessives amb una multa de fins al 150 per cent del
no declarat.
En aquest apartat
Identificar la residència fiscal és clau lloc que “Espanya té convenis amb 89 Estats per a evitar la doble imposició en els quals es
determinen amb claredat les regles per a fixar la residència fiscal dels contribuents”. Sobre aquest tema, Romero insisteix que
identificar la residència fiscal és un punt que sempre ha estat clau a l’hora d’analitzar la tributació dels contribuents. “Una persona
amb residència fiscal a l’estranger només tributa a Espanya per aquelles rendes o patrimoni amb les quals existeixi alguna connexió
amb el nostre país. En canvi, un resident fiscal a Espanya tributa en el nostre territori per la seva renda i patrimoni mundial,
independentment d’on es localitzin els mateixos”.
Per obtenir mes informació us informarem des del departament fiscal de:
Tel: 973 450 555
