El Suprem, va emetre una sentència en la qual ratifica que els alts directius tenen dret a gaudir d’un mínim fiscalment exempt sobre les indemnitzacions que percebin en ser destituïts per part de la seva companyia. La decisió de l’alt tribunal, el segon en aquest sentit després d’un primer pronunciament similar aïllat, fixa ja definitivament els criteris a seguir pels jutges espanyols i estableix una jurisprudència que posa fi a anys de polsos entre els alts directius del país i l’Agència Tributària.

La sentència,

emesa al començament d’aquest mes pels magistrats de la Secció Segona de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem, respon a un litigi mantingut entre un exdirectiu de Nordkapp Inversions Societat de Valors S.A i l’Administració General de l’Estat.
El contribuent prestava serveis a la companyia mitjançant una relació laboral de caràcter especial, segellada mitjançant un contracte d’alta direcció signat el juny de 2003, pel qual se li atribuïa la condició de director d’administració i recursos humans. El juliol de 2011, totes dues parts van celebrar un acord destinat a “actualitzar les condicions de la relació laboral” que contemplava la possibilitat que l’empresa donés per extingit el contracte comunicant-lo per escrit, amb un preavís mínim de tres mesos, a canvi d’una indemnització neta equivalent a la quantia que percebria un treballador subjecte a una relació ordinària més una anualitat del seu salari brut.

En cas d’incompliment del preavís,

el directiu tindria dret a més a una compensació equivalent als salaris corresponents als mesos no respectats del termini fixat. Una mica més d’un any després, l’octubre de 2012, totes dues parts signen un acord pel qual Nordkapp comunicava al responsable de recursos humans la seva decisió “d’extingir el contracte” amb data de 29 de juliol de 2011 a canvi d’una indemnització de 275.000 euros nets, més 9.722 euros dels 15.503 que se li reconeixien com a liquidació d’havers salarials pendents. “L’import brut corresponent a la indemnització neta de 275.000 euros pagada ascendeix a 559.057 euros” detallava l’empresa, que havia aplicat un “percentatge de retenció 50,81%”.

El juliol de 2013,

el contribuent va presentar una sol·licitud de rectificació de la seva autoliquidació d’IRPF de l’exercici 2012 defensant que havia d’aplicar-se-li una reducció sobre la suma gravada de la seva indemnització. El fisc la va desestimar. L’interessat va interposar llavors un recurs, resolt en contra seva el maig de 2014 per l’Agència Tributària. La resposta va motivar que l’exdirectiu presentés una reclamació davant el Tribunal Econòmic Administratiu Regional de Madrid, saldada sense èxit per a ell el juliol de 2017. Esgotada la preceptiva via contenciós-administrativa, l’exdirectiu va acudir llavors a la justícia ordinària, aconseguint una fallada favorable als seus interessos en el Tribunal Superior de Justícia de Madrid el març de 2019.

El tribunal va al·legar que,

segons l’Estatut dels Treballadors, tota indemnització per acomiadament està subjecta a una exempció fiscal de set dies de salari per any treballat amb el límit de sis mensualitats, que “ha de ser considerada com una indemnització mínima obligatòria, per als supòsits de desistiment de l’ocupador d’un treballador d’alta direcció, fins i tot en els casos de pacte exprés, que exclogui tota indemnització per cessament”.
La resolució va ser recorreguda davant el Tribunal Suprem per l’Advocat de l’Estat, adduint que la Llei de l’IRPF limita les exempcions a la indemnització mínima obligatòria per acomiadament, que no existeix en el cas de l’alta direcció, subjecta a la compensació pactada en el marc de la seva relació laboral de caràcter especial. Revisant la legislació, no obstant això, el Suprem recorda que l’Estatut dels Treballadors deixava el desenvolupament de les relacions laborals de caràcter especial a un decret, de 1985, que aclaria que, en absència de pacte, l’alt directiu percebria una indemnització per cessament equivalent precisament a aquests set dies de salari per any treballat, amb límit de sis mensualitats. És a dir, que existeix una compensació mínima legal que pot beneficiar-se de la inspecció fiscal, conclou el Suprem, recordant que així ho havia anticipat ja la Sala Quarta en una fallada aïllada de 2014.

Finalment,

el Suprem ratifica la nova interpretació que ja va introduir en una fallada similar el novembre passat per la qual fixa que “en els supòsits d’extinció del contracte d’alta direcció per desistiment de l’empresari existeix el dret a una indemnització mínima obligatòria de set dies de salari per any de treball, amb el límit de sis mensualitats, i, per tant, que aquesta quantia de la indemnització està exempta de tributació en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques”. Com a conseqüència, l’Agència Tributària haurà de recalcular el gravamen aplicat sobre la indemnització deixant exempta la quantia corresponent a la indemnització mínima reconeguda als alts directius.
Via: Cinco Dias

Per obtenir més informació podeu contactar amb: www.cudos-consultors-com

Tel: 973.450.555 Balaguer
Tel: 973 28 28 18 Lleida
Tel: 973 64 32 32 Vielha

Et pots subscriure al nostre butlletí de notícies.