El Suprem diu que Hisenda no pot exigir als treballadors demostrar despeses de desplaçament.

L’empresa és l’obligada a provar la realitat de les despeses de desplaçament que justifiquen que no estan subjectes a l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), les dietes de locomoció, manutenció i estada i no a l’empleat, encara que hi concorri. també la qualitat d’administrador social.

Així, ho determina el Tribunal en dues sentències, de 4 i 13 d’octubre, en què es dictamina que no n’hi ha prou que l’Administració requereixi l’interessat com a persona natural i en ocasió de la comprovació del seu IRPF per, després, manifestar-lo que no és suficient l’acreditació perquè uneix la seva condició de soci-particip de l’entitat pagadora, el que el “capital i, per tant, el poder de direcció d’aquesta està en mans dels seus familiars més directes”. Aquestes sentències vénen a crear jurisprudència en seguir a doctrina establerta pel mateix Alt Tribunal a la sentència de 29 de gener de 2020.

La interpretació d’Hisenda suposa carregar l’obligat tributari amb el resultat de no haver contribuït a desfer la presumpció establerta per l’oficina gestora, doncs, “les regles de distribució de la càrrega de la prova en aquesta matèria no s’alteren quan el perceptor de les dietes sigui, alhora, partícip de la societat que les abona”, raona els magistrats a les seves sentències.

D’aquesta manera, l’Administració tributària, per acreditar la realitat d’aquestes despeses, s’ha d’adreçar a l’ocupador quan obligat a acreditar que les quantitats abonades per aquells conceptes responen a desplaçaments realitzats en determinat dia i lloc, per motiu o per raó del desenvolupament de la activitat laboral.

La condició de treballador i administrador del perceptor de la dieta no determina que sigui aquest qui hagi d’acreditar la realitat dels desplaçaments o de les despeses de manutenció i estada, encara que, en atenció a les circumstàncies del cas, aquest extrem pugui tenir incidència en lacreditació del pressupost de fet determinant de la no subjecció de les sumes percebudes com a dietes.

Raonen els magistrats que aquesta circumstància pot influir en la singular, casuística i acreditació concreta d’aquesta realitat; però dependrà de diversos factors, com ara, a títol d’exemple, el contingut dels requeriments efectuats; l’expressió -o no- en aquests de la condició en què aquests requeriments es dirigeixen al perceptor; el coneixement per linteressat de la rellevància de la seva condició de responsable de lempresa a efectes de contestar-los; i, sobretot, de la constatació de les funcions específiques que ostenta el perceptor de la dieta a l’entitat i la seva rellevància a l’hora de prendre les decisions corresponents sobre la necessitat dels desplaçaments.

La condició d’administrador pot tenir rellevància quant a l’acreditació de la realitat del pressupost de fet de les dietes en atenció a les circumstàncies del cas i, específicament, segons la manera de conduir-se que hagi tingut l’Administració en el procediment de comprovació corresponent.

Dit d’una altra manera, la condició de treballador i administrador del perceptor de la dieta no determina que sigui aquest qui, obligatòriament, hagi d’acreditar la realitat dels desplaçaments o de les despeses de manutenció i estada als efectes de l’IRPF.

Font: El Economista.