Els interessos de demora són despeses deduïbles a l’impost sobre societats, tant les que s’exigeixin en la liquidació practicada en un procediment de comprovació o les meritades per la suspensió de l’execució de l’acte administratiu impugnat. Així, el Tribunal Suprem, en sentència de 17 de novembre de 2021, estableix que els interessos de demora tenen per objecte compensar per l’incompliment d’una obligació de donar, o millor, pel retard en el seu compliment, per la qual cosa tenen un clar caràcter indemnitzador.

El ponent, el magistrat Montero Fernández, conclou que no admetre la deducció dels interessos de demora seria una penalització que, com a tal, requeriria una previsió legislativa expressa, cosa que no passa al nostre sistema legislatiu tributari. Recorda que la jurisprudència del Tribunal Constitucional (TC) determina que els interessos de demora no tenen naturalesa sancionadora, sinó tan sols compensatòria o reparadora del perjudici causat pel retard en el pagament del deute tributari, més que una penalització en sentit estricte, són una mena de compensació específica, d’acord amb un mòdul objectiu, del cost financer. “En suma, no hi ha aquí cap sanció en el seu sentit tècnic jurídic”, conclou el seu raonament.

També descarta, ratificat la sentència del TS de 8 de febrer de 2021, que tinguin caràcter de donatius o liberalitats ja que el pagament pel seu deutor no deriva del seu ànim de donar o de voluntarietat, com requereix la donació o liberalitat. El pagament és imposat per l’ordenament jurídic, té caràcter en virtut de la llei.

Així, determina que de conformitat amb allò que disposa l’article 25.1 de la Llei General Tributària (LGT) tenen la naturalesa d’obligacions tributàries accessòries les de satisfer l’interès de demora, els recàrrecs per declaració extemporània i els recàrrecs del període executiu, que consisteixen en obligacions en prestacions pecuniàries que s’han de satisfer a l’Administració tributària i l’exigència de les quals s’imposa en relació amb una altra obligació tributària.

A més, recorda que l’article 26.1 de la LGT estableix que l’interès de demora és una prestació accessòria que s’exigeix ​​als obligats tributaris i als subjectes infractors per fer un pagament fora de termini o per presentar una autoliquidació o declaració de la que resulti una quantitat a ingressar una vegada finalitzat el termini establert a aquest efecte a la normativa tributària, del cobrament d’una devolució improcedent o en la resta de casos previstos a la normativa tributària.

Argumenta el ponent, que a la legislació aplicable no es preveuen com a despeses no deduïbles les despeses d’actuacions contràries a l’ordenament jurídic, però el cert és que actuacions contràries a l’ordenament jurídic no poden equipar-se, sense més ni més, a qualsevol incompliment de l’ordenament jurídic ja que això conduiria a solucions clarament insatisfactòries, seria una interpretació contrària a la seva finalitat. La idea que està darrere de l’expressió actuacions contràries a l’ordenament jurídic, determina Montero Fernández, necessita ser fitada, s’han d’evitar interpretacions expansives, ja que aquesta expressió remet només a cert tipus d’actuacions, com a suborns.

(Font: El Economista, 14-12-2021)