Sentències del Tribunal Suprem de 6 de juliol de 2022 (rca. 6278/2020) i d’11 de juliol de 2022 (rca. 7626/2020).

En dues sentències dictades aquest mes de juliol, el Tribunal Suprem admet que les empreses puguin deduir com a despesa, al seu Impost sobre Societats, les retribucions abonades a un soci majoritari que no sigui administrador.

Davant la tesi de l’Administració, que entenia que aquestes quantitats no eren deduïbles, per no ser obligatòries (les qualificava de liberalitat), el Tribunal Suprem considera que la retribució del soci treballador és deduïble com a despesa, quan s’acrediti la corresponent inscripció comptable , s’impute d’acord amb meritació i revista justificació documental.

Les sentències, de les quals ha estat ponent el magistrat Dimitry Berberoff, destaquen que l’important és la realitat de la prestació del servei, la retribució efectiva i la correlació amb l’activitat empresarial.

La posició de l’Administració es basava en una confusió de personalitats i de propietats en apuntar que el soci era el propietari o propietari de l’empresa, obviant que hi ha dues personalitats jurídiques diferenciades, la de la societat i la dels seus socis . Per a l’Alt Tribunal, “desdibuixar una premissa -amb la finalitat de preservar la integritat del gravamen-, sobre la qual, des de fa segles, s’ha erigit bona part del Dret actual, reclama una sòlida justificació” que, en aquest cas, no es va produir.

Per a aquestes sentències, “la preocupació d’evitar o emparar situacions fraudulentes” subjau en la negativa de l’Administració a considerar deduïble aquesta despesa però -adverteix el Tribunal Suprem-, l’Administració “manca de facultats per qualificar un acte o negoci determinat de forma libèrrima , sinó que, com a pressupost de la seva actuació tributària posterior, haurà de ser curosa a l’hora d’escollir i aplicar els mecanismes que l’ordenament jurídic posa a la seva disposició” perquè “el que està en joc és el respecte dels drets i les garanties dels obligats tributaris.”

Recorda el Tribunal Suprem, que l’ordenament jurídic proporciona una definició en negatiu o excloent de despeses deduïbles, ja que se centra en les “no deduïbles”, de manera que la noció de despesa deduïble a l’impost sobre societats s’ha de construir “sobre la base de la regla general (deduïbilitat)/excepció (no deduïbilitat), atenent l’esperit i la finalitat perseguida per la norma jurídica.”

Finalment, considera que “en casos com el que ens ocupa, evidentment, ningú no pot pretendre que qui realitzi l’activitat o presti el servei es desprengui o abstregui de la seva condició de soci, accionista o participi, raó per la qual l’accent haurà de ubicar-se en la realitat i efectivitat de lactivitat desenvolupada, més que en la condició de soci, accionista o participi de qui la realitza.”

Aquesta doctrina permetrà a milers de petites i mitjanes empreses deduir en el seu impost sobre societats les retribucions abonades als seus socis treballadors.

Font: ElDerecho.com