No n’hi ha prou de comunicar, ni verbalment, ni per escrit, una despesa extraordinària del fill comú a l’altre progenitor. És un error, sorprenentment molt freqüent i molt habitual, confondre allò que és posar en coneixement, amb recaptar el consentiment.

I és que no n’hi ha prou que se li hagi posat en coneixement a l’altre progenitor (pare o mare) una determinada despesa, sinó que s’ha d’haver recaptat el seu consentiment. I és més, tampoc això bastaria, només se li podria exigir a l’altre la meitat de la despesa extraordinària corresponent si hagués mostrat el seu consentiment d’una forma expressa a aquesta despesa. És evident, doncs, que el fet que de la simple comunicació no supleix tots els requisits exposats.

Només en el cas que a la sentència o conveni regulador s’hagués pactat alguna conseqüència si l’altre, comunicada una despesa extraordinària, guarda silenci i no contesta en un termini determinat, es podria arribar a reclamar sense haver rebut el consentiment exprés.

Per tant, si existís únicament una posada en coneixement (bé sigui per part del fill comú o de l’altre progenitor) i no consta en cap lloc el consentiment exprés de l’altre, aquesta despesa ha estat una decisió unilateral del primer progenitor (el que l’ha decidit o fet) que després no podrà ser repercutida precisament per aquesta falta de consentiment.