Multa a un bar per la música sense llicència

02/02/2023

Bar condemnat al pagament de 1.318,24 euros per comunicar cançons a través de la televisió sense el pagament corresponent a les entitats de gestió.

El jutjat mercantil 31.318,24 de Gijón en una sentència de 16-12-2022, ponent D. Rafael Abril Manso ha condemnat a un bar de tapes per comunicar cançons a través de la televisió.

Les demandants -SGAE, AGEDI i AIE- són entitats de gestió de drets de propietat intel·lectual i el demandat gestiona un establiment denominat LA MAR DE TAPES, situat a Gijón, en què emet obres i suports fonogràfics els drets dels quals són gestionats per les demandants, els qui no l’han autoritzat a realitzar aquests actes de comunicació pública a l’establiment titularitat del demandat.

La part actora ha provat els fets en què funda la seva pretensió plenament, ja que la documental aportada a actuacions per les demandants revela que, efectivament, van ser realitzades visites en les dates del 31 d’octubre de 2015 i 31 de gener de 2019 per personal de l’actora, documentades en un CD, que constaten que el local del demandat compta amb un televisor on s’emetia cançons objecte de protecció pels drets gestionats per les actores.

L’existència d’un televisor al local presumeix la reproducció d’obres gestionades per les actores, i queda evidenciat amb la documental acompanyada amb la demanda i no impugnada de contrari que a l’establiment de la demandada durant el lapse temporal expressat per les actores a la seva demanda s‟ha produït la comunicació pública d‟obres musicals mitjançant ordinador i/o aparells de televisió.

No és exigible a les Entitats demandants que provin que totes i cadascuna de les obres musicals utilitzades al recinte de la demandada estan dins del seu repertori de drets gestionats, cosa que la converteix en una probati diabòlica, corresponent al demandat acreditar que ha satisfet l’import del dret reclamat a una altra entitat de gestió oa l’autor, cosa que no prova, o que aquesta obra no apareix gestionada per l’entitat actora, cosa que tampoc no fa, per veure’s alliberat de les pretensions de l’actora.

En aquest sentit és expressiva la Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid de 25 de Juny de 2002, en dir que:

“Hi ha una presumpció de comunicació pública, que provoca la inversió de la càrrega de la prova, per la qual cosa el demandat és qui hauria de provar els fets desvirtuadors de l’acció exercitada. La veritat és que era el demandat qui havia de provar que no estava explotant drets d’autor, o que els que explotava no estaven cedits a l’actora, o que estava pagant per aquesta activitat a un particular oa una altra entitat, perquè a l’empara de això la demandant provés que aquests drets eren gestionats per ella, si escau…”.

L’aplicació de les consideracions anteriors al cas que ens ocupa comporta l’estimació íntegra de la pretensió de les actores, ja que la utilització de les obres d’autors els drets de propietat intel·lectual de les quals té encomanada l’actora, constitueix una infracció dels drets reconeguts a l’article 17 del Text refós de la Llei de propietat intel·lectual, d’acord amb el qual correspon a l’autor l’exercici exclusiu dels drets d’explotació de la seva obra en qualsevol forma i, en especial, els drets de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació, que no podran ser realitzades sense la seva autorització, excepte en els casos previstos en aquesta Llei, entenent-se per comunicació pública tot acte pel qual una pluralitat de persones pugui tenir accés a l’obra sense prèvia distribució d’exemplars a cadascuna i per a la qual defensa, l?actora, com a entitat de gestió autoritzada, està legitimada.

És procedent estimar íntegrament la demanda, condemnant el Sr. Luis Enrique al pagament a les demandants de la suma global de 1.318,24.

Aquí trobareu la resolució completa.

Font: Ramon Arnó Torrades. Ceo de La Família Digital.